Dies sense nom

Permeteu-me una breu reflexió sobre l’experiència d’aquest confinament, que

en moment d’escriure aquest text encara estam patint. Som del parer que després de totes les  experiències rellevants que anam tenint (un viatge, una nova

amistat, un amor perdut, etc), positives o no, la nostra primera reflexió ha de

ser una senzilla pregunta: Què hem après?. A continuació, si volem podem seguir

pensant el que vulguem, probablement serà: el que hem patit, el que hem

perdut, o tot el que ens hem esforçat.

Farà un mes que els dies passen sense tenir nom i les hores tampoc.

Vosaltres, les famílies, heu copsat una nova realitat que ens ha caigut a plom

sobtadament, heu tengut una convivència familiar que difícilment hauríeu

imaginat abans, amb una proximitat/intimitat més perllongada que mai.

En conseqüència, em deman com heu pogut donar resposta als desitjos

dels nostres fills que no tenien satisfacció possible?. Segurament de moltes

formes diferents però totes derivades d’una “major tolerància a la frustració” per

part de tots.

Em deman de nou, com hem afrontat que el no poder gestionar el temps

com fins ara, aquest ens ha obligat a tots a “esperar”?. També haurem aprés a

prescindir de la immediatesa amb la que responem nins i adults (que sempre

ha estat tòxica).

Em deman també, com hem resolt veure’ns privats de la possibilitat de

fugir, d’escapar-nos, d’utilitzar la distància per refredar els conflictes i les

emocions? Haurem vist que "afrontar" les dificultats és més eficient i ens fa patir

manco.

I en darrer lloc em deman com ens ha canviat la impossibilitat

d’aferrar-nos a les rutines del treball i a aquelles activitats fora de casa totes

elles tan importants i imprescindibles?. Supòs que ens hem mantingut en les

petites rutines diàries tant necessàries i també n’hem descobertes de noves,

però que també, ens hem replantejat el nostre temps, com organitzar-lo de nou,

creativament, oberts a un “tot és possible” no tancat com el de les nostres

agendes del dies amb nom, dilluns, dimarts, dimecres.... i amb un número de

mes.

Ens diuen per la TV que en acabar tot això no serem els mateixos. Tanta

sort sigui així, que haguem après moltes coses, nous recursos que ens facin

sentir millor amb nosaltres mateixos i amb els altres quan tot està en contra,

quan ens sentim impedits, fermats de mans i peus i allunyats de les infinites

possibilitats i recursos de viure en un món obert que recuperarem.

Joan Prohens